L'escola, entesa com a institució, sempre ha complert una funció social. És un dels principals agents de socialització de les persones i l'espai fonamental i natural d'ensenyament-aprenentatge que posseeixen les xiquetes i xiquets, a més de les famílies. Però per parlar de la funció social de l'escola és inevitable començar pel principi, i això vol dir recordant que l'educació és un dret. És un dret humà universal i fonamental, que recull els principis d'indivisibilitat i interdependència de tots els drets humans ja que l'educació cobreix aspectes civils, polítics, econòmics, socials i culturals. O al menys hauria de fer-ho.
Com dèiem, l'escola suposa aquest espai de socialització que afavoreix el ple desenvolupament de les xiquetes i xiquets. Però, a més, afavoreix aquest ple desenvolupament en condicions d'igualtat. A l'escola, l'alumnat hauria de tenir les mateixes oportunitats siga quina siga la seua procedència o el nivell socioeconòmic de les seues famílies. I diem hauria, perquè això no sempre és així, la segregació escolar per causes socioeconòmiques ha estat un dels principals problemes del sistema educatiu espanyol als últims 10 anys. Nombrosos informes elaborats per l'Observatori Social de La Caixa, i basats en els resultats dels informes PISA dels darrers 4 anys, incideixen que les «disfuncions» més importants del sistema educatiu espanyol són els alts nivells d'abandonament escolar, l'elevat pes de l'origen socioeconòmic en els resultats acadèmics i l'alt nivell de segregació per origen social. En un país com Espanya, el segon de la Unió Europea amb majors taxes de pobresa infantil (les últimes xifres del 2020 llancen 2,1 milions de menors en risc) ens enfrontem a un problema amb major magnitud encara si cap.
Aquesta segregació, que respon a qüestions de voluntat política en la majoria dels casos, deixa especialment exposada i desprotegida a l'escola pública enfront de la concertada o la privada ja que al nostre país, segons els esmentats informes PISA, els centres privats independents i privats concertats tendeixen a escolaritzar l´alumnat amb un nivell socioeconòmic més alt que el d'alumnat escolaritzat en centres de titularitat pública.
El món s'enfronta a una de les majors emergències sanitàries dels darrers temps. Una pandèmia que, a més del tràgic cost humà, ha suspès la vida econòmica i social tal com la coneixíem. En aquest context de paràlisi, les escoles han estat tancades, cosa que suposa un esdeveniment dramàtic no només per les repercussions que això pot tenir en els processos d'ensenyament-aprenentatge de milions de xiquetes i xiquets, sinó pel tremend cost social que això suposa .
L'escola, especialment la nostra escola pública, és el major igualador social que existeix. Sota el seu sostre, l'alumnat està emparat pel principi d'igualtat d'oportunitats i pot exercir el seu dret a una educació universal i de qualitat sense que importe la seua procedència social, cultural o econòmica. Un dels majors èxits de l'escola pública en els darrers 30 anys ha estat prendre consciència del seu paper regulador de les desigualtats i apostar per models i mesures de compensació educativa. Per desgràcia, continua sent una cosa summament fràgil, tant que quan desapareix l'escola com un element presencial, desapareix gairebé per complet la seua capacitat de regulació social.
Aquesta situació ha obert diferents debats amb l'objectiu de cercar solucions però, possiblement, han estat debats a curt termini i superficials que poden tenir com a resultat solucions a curt termini i de limitada profunditat. Si bé és cert que qüestions com la bretxa digital existent o les competències digitals de les comunitats educatives són aspectes que s'han d'abordar necessàriament, si no tenim en consideració la composició desigual de les nostres escoles, les polítiques conservadores que han afavorit la segregació escolar i l'augment de les xifres de pobresa infantil i famílies vulnerables, no podrem fer front a aquesta pandèmia garantint uns valors mínims d'igualtat i justícia social. L'estat ha de poder donar resposta a les necessitats de l'alumnat i de les famílies en la seua totalitat. És el moment de reforçar plans de suport i compensació educativa integrals que garanteixin que qualsevol jove, en qualsevol llar i en qualsevol situació social puga tenir les mateixes oportunitats d'aprenentatge i de desenvolupament personal.
Des ACPP sempre hem estat conscients de la nostra responsabilitat en la defensa del dret a l'educació, entenent que l'escola pública és el cor, el motor i l'ànima que farà possible aconseguir processos de veritable transformació social. Avui més que mai correspon a la ciutadania i a la societat civil organitzada exigir un sistema educatiu que no abandone a milions de xiquets i xiquetes. Perquè si no ho aconseguim, l'altra pandèmia ens haurà guanyat.